divendres, 21 de març de 2014

Dia Mundial de la Poesia



  21 de març Dia Mundial de la Poesia






Tan sols la paraula nua



Tan sols la paraula nua
la teva, mai la d’un altre,
la que reflecteix una vida
dins d’una solitud
curulla de promeses,
on tot és possible.

S’esvaneixen els dubtes
la foscor claror es torna
i els sols variants i múltiples
cauen damunt cada mot,
el cobreixen i donen força.

Enllà d’aquest ser-hi
tan precís que
s’allarga en el contingut
de cada paraula clara.

Com ho és la poesia

           Montserrat Abelló


 Traducció de poema a vint llengües:
http://issuu.com/lletres.gencat/docs/dmp?e=8491650/6746474 



CERCANT EN ELS RECORDS I LA MEMÒRIA

  •  La memoria del corazón elimina los malos recuerdos y magnifica los buenos, y gracias a ese artificio, logramos sobrellevar el pasado.
  • Somos nuestra memoria, somos ese quimérico museo de formas inconstantes, ese montón de espejos rotos.
             
     Font imatge:bibliolectors.tumblr.com 

   Aquest any hem seleccionat poemes que tracten el tema dels records i la memòria des de diferents prespectives.La memòria és la facultat de recordar i el seu fruit són els records, la naturalesa dels quals és ben variada com també ho són aquests poemes:

Gabriel Ferrater

EL SECRET
  Vindrà el dia més llarg d'algun llarguíssim
estiu. De bon matí, abans que el telèfon
no ens cridi a platja o bosc, ens n'anirem.
Prendrem el tren més lent, i baixarem
a la tercera estació, en un poble
de terra sense verds. El disc vermell
d'una taverna ens donarà el senyal.
Creurem. Ens asseurem, i tot el dia,
mirats pero sense mirar, ens prendrem
la tèbia cervesa del silenci.
Tornarem ben segurs que cap record
no ha nascut en nosaltres. Quan trobem
el primer amic, comprendrem que aquell dia
ha estat el del prodigi, que s'han dit
el mot senzill i just, i tothom riu.
Riurem també, i guardarem el secret.
I sobretot després, quan els turmenti
d'haver-se descobert que no es volien
tal com eren i hauran tornat a ser,
i s'agermanin tots en l'odi mutu,
callarem. Que no sàpiga ningú
que no vam dir ni sentir res. Que puguin
odiar-nos també, fraternalment.



TEMPS ENRERA

Font Imatge: berenguela-l.blogspot.com


Deixa'm fugir d'aquí, i tornar al teu temps.
Trobem-nos altre cop al lloc de sempre.
Veig el cel blanc, la negra passarel.la
de ferros prims, i l'herba humil en terra
de carbó, i sento el xiscle de l'exprés.
L'enorme tremolor ens passa a la vora
i ens hem de parlar a crits. Ho deixem córrer
i em fa riure que rius i que no et sento.
Et veig la brusa gris de cel, el blau
marí de la faldilla curta i ampla
i el gran foulard vermell que dus al coll.
La bandera del teu país. Ja t'ho vaig dir.
Tot és com aquell dia. Van tornant
les paraules que ens dèiem. I ara, veus,
torna aquell moment. Sense raó,
callem. la teva mà sofreix, i fa
com aleshores: un vol vacil.lant
i l'abandó, i el joc amb el so trist
del timbre de la bicicleta. Sort
que ara, com aquell dia, uns passos ferris
se'ns tiren al damunt, i l'excessiva
cançó dels homes verds, cascats d'acer,
ens encercla, i un crit imperiós,
com l'or maligne d'una serp se'ns dreça
inesperat, i ens força a amagar el cap
a la falda profunda de la por
fins que s'allunyen. Ja ens hem oblidat
de nosaltres. Tornem a ser feliços
perquè s'allunyen. Aquest moviment
sense record, ens porta a retrobar-nos,
i som feliços de ser aquí, tots dos,
i és igual que callem. Podem besar-nos.
Som joves. No sentim cap pietat
pels silencis passats, i tenim pors
dels altres que ens distreuen de les nostres.
Baixem per l'avinguda, i a cada arbre
que ens cobreix d'ombra espessa, tenim fred,
i anem de fred en fred, sense pensar-hi. 

Miquel Martí  i Pol 

LLETRA A DOLORS
Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.
Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.
 
L' Elionor                                         
 
Font imatge:
www14.gencat.cat
                                 

L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: <<sí, senyor>> i <<bones tardes>>.
La gent se l’estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: <<sí, senyor>> i <<bones tardes>>.

Cróniques canten          
Font imatge:http://www.xtec.cat/monografics/croniques/


Al meu poble hi havia
gent de tres menes:
els qui creien,
els qui no creien i els
qui tant se'ls en fotia.
D'aquests darrers, però,
n'hi havia pocs.
Al meu poble hi havia, sobretot,
gent de dues menes:
els qui creien
i els qui no creien.
I encara val a dir que aquests darrers
no eren pas molts. Els altres,
establerts en llurs castes, concertaven
negocis, feien tecs, casaven noies,
fornicaven (discrets), s'estossinaven,
donaven culte a Déu i altres foteses
que no recordo bé, amb molta cura
de preservar la llei de l'escomesa
dels descreguts i els cínics, per poder-la
transmetre intacta als fills i així donar-los
ocasió de concertar negocis,
fer tecs, estossinar-se, casar noies,
fornicar, adorar Déu i altres foteses
en un clima de pau i de respecte.
Al meu poble, a l'estiu, el sol colrava
la pell, i feia una tardor benigna,
i l'hivern era fred. Parlo de coses
que fa segles que duren i que encara
duraran molt de temps i de persones
que hom considera astutes i correctes.
Aquell temps era així. Cròniques canten.

  • Pedro Salinas

    LA MEMORIA EN LAS MANOS
    Font imatge: cat.bloctum.com 

  • Hoy son las manos la memoria.
    El alma no se acuerda, está dolida
    de tanto recordar. Pero en las manos
    queda el recuerdo de lo que han tenido.

    Recuerdo de una piedra
    que hubo junto a un arroyo
    y que cogimos distraídamente
    sin darnos cuenta de nuestra ventura.
    Pero su peso áspero,
    sentir nos hace que por fin cogimos
    el fruto más hermoso de los tiempos.
    A tiempo sabe
    el peso de una piedra entre las manos.
    En una piedra está
    la paciencia del mundo, madurada despacio.
    Incalculable suma
    de días y de noches, sol y agua
    la que costó esta forma torpe y dura
    que acariciar no sabe y acompaña
    tan sólo con su peso, oscuramente.
    Se estuvo siempre quieta,
    sin buscar, encerrada,
    en una voluntad densa y constante
    de no volar como la mariposa,
    de no ser bella, como el lirio,
    para salvar de envidias su pureza.
    ¡Cuántos esbeltos lirios, cuántas gráciles
    libélulas se han muerto, allí, a su lado
    por correr tanto hacia la primavera!
    Ella supo esperar sin pedir nada
    más que la eternidad de su ser puro.
    Por renunciar al pétalo, y al vuelo,
    está viva y me enseña
    que un amor debe estarse quizá quieto, muy quieto,
    soltar las falsas alas de la prisa,
    y derrotar así su propia muerte.

    También recuerdan ellas, mis manos,
    haber tenido una cabeza amada entre sus palmas.
    Nada más misterioso en este mundo.
    Los dedos reconocen los cabellos
    lentamente, uno a uno, como hojas
    de calendario: son recuerdos
    de otros tantos, también innumerables
    días felices
    dóciles al amor que los revive.
    Pero al palpar la forma inexorable
    que detrás de la carne nos resiste
    las palmas ya se quedan ciegas.
    No son caricias, no, lo que repiten
    pasando y repasando sobre el hueso:
    son preguntas sin fin, son infinitas
    angustias hechas tactos ardorosos.
    Y nada les contesta: una sospecha
    de que todo se escapa y se nos huye
    cuando entre nuestras manos lo oprimimos
    nos sube del calor de aquella frente.
    La cabeza se entrega. ¿Es la entrega absoluta?
    El peso en nuestras manos lo insinúa,
    los dedos se lo creen,
    y quieren convencerse: palpan, palpan.
    Pero una voz oscura tras la frente,
    —¿nuestra frente o la suya?—
    nos dice que el misterio más lejano,
    porque está allí tan cerca, no se toca
    con la carne mortal con que buscamos
    allí, en la punta de los dedos,
    la presencia invisible.
    Teniendo una cabeza así cogida
    nada se sabe, nada,
    sino que está el futuro decidiendo
    o nuestra vida o nuestra muerte
    tras esas pobres manos engañadas
    por la hermosura de lo que sostienen.
    Entre unas manos ciegas
    que no pueden saber. Cuya fe única
    está en ser buenas, en hacer caricias
    sin casarse, por ver si así se ganan
    cuando ya la cabeza amada vuelva
    a vivir otra vez sobre sus hombros,
     y parezca que nada les queda entre las palmas,
    el triunfo de no estar nunca vacías.


    Antonio Machado

    Retrato

    Mi infancia son recuerdos de un patio de Sevilla,
    y un huerto claro donde madura el limonero;
    mi juventud, veinte años en tierras de Castilla;
    mi historia, algunos casos que recordar no quiero.

    Ni un seductor Mañara, ni un Bradomín he sido
    ?ya conocéis mi torpe aliño indumentario?,
    más recibí la flecha que me asignó Cupido,
    y amé cuanto ellas puedan tener de hospitalario.

    Hay en mis venas gotas de sangre jacobina,
    pero mi verso brota de manantial sereno;
    y, más que un hombre al uso que sabe su doctrina,
    soy, en el buen sentido de la palabra, bueno.

    Adoro la hermosura, y en la moderna estética
    corté las viejas rosas del huerto de Ronsard;
    mas no amo los afeites de la actual cosmética,
    ni soy un ave de esas del nuevo gay-trinar.

    Desdeño las romanzas de los tenores huecos
    y el coro de los grillos que cantan a la luna.
    A distinguir me paro las voces de los ecos,
    y escucho solamente, entre las voces, una.

    ¿Soy clásico o romántico? No sé. Dejar quisiera
    mi verso, como deja el capitán su espada:
    famosa por la mano viril que la blandiera,
    no por el docto oficio del forjador preciada.

    Converso con el hombre que siempre va conmigo 
    quien habla solo espera hablar a Dios un día;
    mi soliloquio es plática con ese buen amigo
    que me enseñó el secreto de la filantropía.

    Y al cabo, nada os debo; debéisme cuanto he escrito.
    A mi trabajo acudo, con mi dinero pago
    el traje que me cubre y la mansión que habito,
    el pan que me alimenta y el lecho en donde yago.

    Y cuando llegue el día del último vïaje,
    y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
    me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
    casi desnudo, como los hijos de la mar.

     Miquel Martí i Pol

    COMPLIMENT A ANTONIO MACHADO
    No t'he dut flors, Antonio, t'he portat
    un silenci amorós, per no interrompre
    el teu íntim diàleg amb la mort
    que fa tants anys que dura. Compartir-te
    ha estat deturar el temps, per retrobar-me
    més ingenu que mai i amb un sanglot
    a flor de pell, com una criatura.
    No t'he dut res, Antonio, però estimo
    més que abans aquest mar que m'ha vist créixer
    i prop del qual confio de morir
    d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyaves.
     
     Miguel Hernández

    ¿Recuerdas aquel cuello, haces memoria
    del privilegio aquel, de aquel aquello
    que era, almenadamente blanco y bello,
    una almena de nata giratoria?

    Recuerdo y no recuerdo aquella historia
    de marfil expirado en un cabello,
    donde aprendió a ceñir el cisne cuello
    y a vocear la nieve transitoria.

    Recuerdo y no recuerdo aquel cogollo
    de estrangulable hielo femenino
    como una lacteada y breve vía.

    Y recuerdo aquel beso sin apoyo
    que quedó entre mi boca y el camino
    de aquel cuello, aquel beso y aquel día.

    Luis Cernuda (1902 – 1963)

    Donde habite el olvido,
    en los vastos jardines sin aurora;
    donde yo solo sea
    memoria de una piedra sepultada entre ortigas
    sobre la cual el viento escapa a sus insomnios.

    Donde mi nombre deje
    al cuerpo que designa en brazos de los siglos,
    donde el deseo no exista.

    En esa gran región donde el amor, ángel terrible,
    no esconda como acero
    en mi pecho su ala,
    sonriendo lleno de gracia aérea mientras crece el tormento.

    Allá donde termine ese afán que exige un dueño a imagen suya,
    sometiendo a otra vida su vida,
    sin más horizonte que otros ojos frente a frente.

    Donde penas y dichas no sean más que nombres,
    cielo y tierra nativos en torno de un recuerdo;
    donde al fin quede libre sin saberlo yo mismo,
    disuelto en niebla, ausencia,
    ausencia leve como carne de niño.

    Allá, allá lejos;
    donde habite el olvido.


    Joan Vinyoli
    El Campanar                       


    Sovint, sovint, com per la dreta escala
    d'un campanar, fosca i en runes,
    pujo cercant la inaccessible llum;
    ple de fatiga dono voltes,
    palpants els murs en la tenebra espessa,
    graó rera graó.

    Però de temps en temps,
    sento la veu de les campanes,
    clara i alegre, ressonar,
    tocant a festa allà en l'altura,
    i veig per la finestra en el silenci
    de l'alba els camps estesos, esperant.

    Aurores de la infància, com us trobo
    llavors, ah, com encara dintre meu,
    una llavor de joia perdurable
    pugna per fer-se planta exuberant!
    Com crides, infantesa, en les profundes
    capes del cor, com, de genolls, et trobo,
    Déu meu, llavors, tornat pura lloança! 
    Vicent Andrés Estellés 
               
     

    Font imatge:    www.weekand.net          
      Els amants

    No hi havia a València dos amants com nosaltres.
    Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
    Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
    Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
    De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
    i rodolem per terra entre abraços i besos.
    No comprenem l'amor com un costum amable,
    com un costum pacífic de compliment i teles
    (i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
    Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
    i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
    Jo desitjava, a voltes, un amor educat
    i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
    ara un muscle i després el peço d'una orella.
    El nostre amor es un amor brusc i salvatge
    i tenim l'enyorança amarga de la terra,
    d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
    Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
    Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
    Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
    Després, tombats en terra de qualsevol manera,
    comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser,
    que no estem en l'edat, i tot això i allò.
    No hi havia a València dos amants com nosaltres,
    car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs. 
    Gerard Vergès

    Fràgil com un vidre és la memòria 
    Quin desconsol, oh Déu, i quina angúnia
    despertar-me demà sense memòria.
    I mirar-me a l'espill i no coneixe'm.
    I veure davant meu un home estrany,
    el cap ple de preguntes i de boira.
    De quin color tenia els ulls ma mare?
    Com era aquella dona que em va amar?
    Quins els noms dels amics, quina la pàtria?
    I no recordar res, no recordar-me
    d'aquell noi que vaig ser fa deu mil dies:
    Al tard les orenetes revolaven
    xisclant entre el daurat polsim dels núvols
    i el so de les campanes i del riu.
    I anava a l'institut —les matemàtiques,
    la lectura, el dibuix— i m'agradava
    una noia de llargues trenes rosses
    i ulls de color de pluja. Molt després
    —me'n recordo— vingueren la Botànica
    (pàl·lids, tristos herbaris de flors seques),
    la simetria transparent del quars
    i l'obsessiu hexàgon del benzè.
    I, amb els amics, parlàvem de poemes,
    de sexe i de mil coses discutibles.
    I a nit ja entrada (nits de vi i de roses),
    pensàvem ser immortals: pintar graffiti
    ben insolents a les parets més blanques,
    aparellar artefactes voladors,
    trencar a cops de martell safirs puríssims,
    besar els llavis gelats de les estàtues.
    (La primera besada —me'n recordo—
    va ser una nit de músiques llunyanes
    vora la mar i uns pits de nata tèbia.)
    Recordo tantes coses. I m'adono
    que dins el cos tinc més records que vísceres.
    De cop comprenc que l'home és la memòria. 

     Salvador Espriu


    Font imatge: www.caterinaperez.com 

     Petita cançó de la teva mort


    La teva mare broda
    en el carrer de l'Om.
    La teva mare broda,
    broda claror.

    La teva mare canta
    una cançó,
    la vella història trista
    d'un gran amor.

    La pluja li contava
    la teva mort,
    la pluja li contava
    com has mort sol.

    Albes de fred agrisen
    tot el record.
    La teva mare plora
    en el carrer de l'Om.
    (1966)
     

    ........................................................................
     


  •  

    dilluns, 10 de març de 2014


     8 de març, dia de la dona treballadora


    Font imatge:http://xarxanet.org/social/noticies/concursos-al-voltant-del-dia-de-les-dones-participa-hi


       Font imatge:http://blocs.xtec.cat/santpau/


    1. Enllaços d'interès:

    http://www.donesenxarxa.cat/dones-i-treball-tota-la?lang=ca
    http://www.donesenxarxa.cat/per-cada-26-dones-nomes-un-home?lang=ca
    Declaració institucional: http://www.gencat.cat/icdones/8m/declaracio_08032014_ICD.pdf

    2. Comentem els significats de:

    Sostre de vidre

    Bretxa salarial

    Discriminació per raons de sexe.

    Discriminació salarial.

    Conciliació  familiar

     Per trobar-ne més:
     Font:http://www.gencat.cat/treball/doc/doc_28719849_1.pdf

    3. Dades per a la reflexió



    Mujeres y Seguridad Física

    Una radiografía escalofriante: “en la mayor parte del planeta no existe o son muy bajos los niveles de seguridad física para las mujeres”. Ni siquiera Europa, dónde los índices de igualdad de género se presentan más altos, está libre de la violencia física para las mujeres según los datos de esta organización





    Participación Gubernamental de la Mujer

    En este mapa las cifras hablan por sí solas. En gran parte de África, Asia y América Latina, la representación en los gobiernos de la mujer es  extremadamente limitada: menos del 10% del parlamento está formado por mujeres. Y ésta es una dinámica que afecta como se observa en el mapa principalmente a países subdesarrollados y en vías de desarrollo, pero también a países desarrollados (ej. Japón).





    La Trata de Mujeres

    A pesar de los esfuerzos que muchas organizaciones gubernamentales y no gubernamentales han llevado a cabo a fin de frenar esta problemática, el número de mujeres afectadas por el tráfico de mujeres no ha cesado de aumentar.
    Aquellas regiones del mundo donde, a pesar de las leyes impuestas, el tráfico de mujeres es más alto corresponden de nuevo a África Oriental y Asia Central. Sin embargo, tal y como puede preciarse en la imagen, la Trata es un problema generalizado y muy peligroso.

                  
    : 





    Frases cèlebres

    • Durant la major part de la història, Anònim fou una dona.

    For most of history, Anonymous was a woman.
                                                                    Virginia Woolf
     Font imatge:http://ca.wikiquote.org/wiki/Virginia_Woolf



    •   “Ignorem la nostra veritable estatura fins que ens aixequem” 
                                                    Emily Dickinson
     
    Font imatge:http://ca.wikiquote.org/wiki/Emily_Dickinson
       Divisa
     
    A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

    de classe baixa i nació oprimida.

    I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. 
     
                                                                                                    M. Mercè Marçal